Com en les costes on la marea alta entra dins de la platja negant-la, així entra, de vegades, la mort en la vida. Però de sobte és marea baixa: la platja queda al descobert, lluent fins a l'horitzó. Sentir alhora la vida amb la seva promesa de felicitat i la mort amb el seu misteri fa que alguns significats canviïn. La nena o el nen que hem après a extreure del rostre de la dona o l'home que estimem ens mira amb afecte i tristesa, ja sense ganes de tornar a jugar mai més. Però és un naufragi i prou: aquests poemes desmenteixen que el dolor sigui el contrari de la felicitat. Joan Margarit ha escrit un poemari en el qual hi ha aspectes més ombrívols i més eficients que el de donar consol, però és que qualsevol consol per part de la poesia prové de la nostra obligació de conviure amb la vida i la mort. Pendents de la marea baixa. Misteriosament feliços.

"Del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure. Com seria de diferent la vida si la mort fos esperar molts milions d'anys per poder-nos retrobar, encara que només fos durant uns breus instants. Però l'abisme que ens separa és l'abisme del mai més." Així comença el pròleg Joan Margarit en aquest poemari, ja un clàssic, que conté versos com aquests: " Joana, el temporal/ està lliscant sota els teus peus cansats./ Et veig fugir amb la teva lentitud travessant la mirada de la pluja."

El "Corona Regum", de Joan Margarit, és un tractat humanístic dedicat a l’educació de Ferran d’Aragó, el futur rei Catòlic. Joan Margarit, una de les figures més destacades de l’humanisme català, en aquesta obra articula el seu pensament moral i polític, que el portarà a traçar un programa pedagògic per al príncep per mitjà de l’exhortació al conreu de les virtuts. En paraules modernes, podríem dir que es tracta d’un projecte educatiu que conté, a la vegada, la formulació d’una teoria política concreta. Margarit construeix el seu discurs a partir d’un dels símbols més emblemàtics de la monarquia: la corona. Aquesta corona està feta de pedres precioses i cada una d’aquestes gemmes representa una virtut. Així, repassant tota la corona, l’autor fa un compendi de les virtuts que ha de tenir un bon monarca, passant per la prudència, la fortalesa i la modèstia, entre altres, fins arribar a les trenta virtuts, una per a cada gemma. Aquesta edició, de la mà de M. Isabel Segarra, s'ha basat en la còpia del manuscrit que es troba a la biblioteca de El Escorial.

Tot al llarg de la seva llarga i intensa trajectòria poètica, Joan Margarit s'ha adreçat sovint a Barcelona i la ciutat li ha esdevingut geografia i racó de l'ànima. Un amor mutu entre el poeta i la ciutat, encara que alguna vegada sigui entre dubtes i recances, d'una banda o de l'altra. Barcelona amor final recull aquesta intensa experiència amorosa i aplega els poemes de Joan Margarit que tenen Barcelona com a escenari: un centenar de composicions estructurades en vint capítols i el doble itinerari, geogràfic i poètic, que suposa la relació del poeta i la ciutat. Barcelona, amor final s'il·lustra amb fotografies de Xavier Miserachs, s'acompanya amb un pròleg de Javier Cercas i la versió original en català dels poemes barcelonins s'arrodoneix amb una doble traducció al castellà i a l'anglès.

Les Cases de Misericòrdia van ser unes institucions molt presents en la quotidianitat de la postguerra, durant la infantesa de Joan Margarit. Tenien la missió d'acollir la gent més necessitada, especialment els orfes... Eren institucions d'una gran duresa, però cal no oblidar que la intempèrie era encara molt més espantosa. Potser la poesia serveix de poc, però molt pitjor seria la vida sense l'empara dels versos. La poesia, conclou Margarit, és com una Casa de Misericòrdia.

ESTE Cálculo de estructuras alberga mucho de la voz propia, y algo de insólito, con respecto a la obra y a la tradición de Joan Margarit: una nueva vuelta de tuerca en su aventura poética, una de las más altas de la poesía catalana contemporánea. CARLOS MARZAL La poesía de Joan Margarit es rotunda y exacta, calculada como un golpe de navaja, porque surge en esta frontera que trazan las indagaciones personales, los ejercicios de conocimiento que sitúan la relación moral de un individuo con el mundo. LUIS GARCÍA MONTERO Margarit nos esclarece, con su afligida mirada, los enigmáticos territorios del amor y la muerte, en sus más amplias acepciones. CARLOS MARZAL Aunque Joan Margarit quiera renunciar al futuro y a las ilusiones de una historia colectiva, hay demasiada memoria, demasiada experiencia, demasiada verdad en sus poemas. No sólo es uno de los mejores poetas contemporáneos, sino que un maestro, es decir, alguien que puede ayudar a los demás poetas con su ejemplo. LUIS GARCÍA MONTEROE